Els cacics de Terrassa.
S'apropen unes
noves eleccions, les de regidors del vinent dia 17. A la nostra ciutat, aquesta
lluita electoral revistirà una gran importància; serà la batalla del caciquisme
que pugna per a retornar als llocs de dìrecció municipal contra els nostres
homes que mantenen I'esperit liberal i justicier del règim vingut de I'es-clat
popular del 12 d'abril del 1931.
Les eleccións
del passat dia 19, ja han estat l'inicì, podriem dir-ne l'en-trenament de ço que
volen els nostres enemics mostrar-ho en aquestes dues setmanes i mitja que
manquen per la data de la propera Iluita electoral.
La Terrassa
envilida i en loada per la política caciquil i eixorca del salisme, pugna per
retornar en la forma més vergonyosa i cínica. Aquella política del senyor
fabricant i el senyor propietari; aquell manar de les influències i els favors;
aquells «bons senyors» que tapaven les més baixes maniobres i que eren l'opi a
uns «treballs» de prostitució de la política.
Aquella imposició
de «la voluntat suprema de l'amo». Tota aquesta pila de desballestaments, de
microbis mortals per a l'expansió Iliure de la ciutadania—que crèiem enterrats
amb la proclamació de la República—van treient el cap de mica en mica i amenacen
en retornar a èsser els amos i senyors.
El salisme,
aquell «enemic comú» tan combatut en altres temps, torna a èsser la «disfressa»
política que s'emporta al seu darrera tota la colla de «bons» senyors Esteves,
aquells del bon menjar i del bon pair, aquells de la religió, la propietat i la
familia.
Quan, després
del 14 d’abril del 1931, d'aquell dia de sinceritat pels bons republicans, i de
cinisme pels de la «ben alta ben dreta i ben sola», ens crèiem—i les apariències
ho feien creure—que la caterva d'En Sala ja no tornaria a remenar mai més les
cireres. Qui no s"ho hauria pensat després de la repulsa que els donava el
poble. Després del seu apartament del Consistori republicà. Després de l’enlairament
del civisme i de Ies expansions lïberals de tothom que s’estimés en quelcom la
seva dignitat ciutadana. L'«enemic comú», després de set anys de borratxera
dictatorial, havia passat a millor vida.
L’any 1923, junts
els catalanistes de la Quadra i els republicans de la Casa del Poble, havien,
aconseguit en una notable votació popular, l’ensorrament del cacicat salista,
que ja feia alguns anys que només vivia que de coaccions, de rodes, de tupinades
i de tot el femer de les baixes armes electorals. A cal «El Dia», en sabien un
munt de drapets per a posar al sol. El seu director hi tenia la mà trencada en
desenmascarar a les hosts caciquistes. Nosaltres crèiem, de bona fe, que
s'anava contra l'«enemic comú», contra els «cacics». Però els fets ens han
mostrat que anàvem errats de mig a mig.
Avui, quan
tothom semblava que anés per bon camí, quan els cacics dormien el darrer son;
vénen els ex-catalanistes de la Quadra, avui senyors de la Lliga Catalana, i dien
—«Aquests miseriosos de la Casa del Poble, s'han oblidat dels nostres grans
talents, i han comès el gran disbarat d'escampar el catalanisme —ahir sols
assolible a uns quants privilegiats a tota la massa del poble. Aquell peó de la
fábrica també Ilegeix en català. S'han encomanat els programes d'En Macià. Són
uns sectaris. Van contra Catalunya» I han rumiat la forma de poder-nos
desbancar i han vist que amb Ies mateixes armes de la noblesa i de la
sinceritat de que ens hem valgut nosaltres, ells no hi tindrien res a fer, i
han dit: «Costì el que costi» i sabent que «guanyarà qui tingui més diners», anirem
a la Iluíta «que será dura».
Han posat en
joc tota la desacreditada terminologia que emprava el salisme, tan combatut per
ells mateixos i finalment no han tingut cap inconvenient en unir-se .en ridícula
«Defensa», amb tota l'escòria de cacics de la cleda de Don «Alfonsu» Sala i
Argemí.
I ara «El Dia»
s’atipa de motejar-nos i de volguer retreure'ns, justament a nosaltres, el
títol de l'«enemic comú». Sinó fos una cosa que fa fàstic pel seu cinisme i
posa als que tenim memoria i estimem la nostra sensibilitat política, en estat
de predisposició a la brega, en posaríem a riure de la millor manera i
compadir-los en el seu lamentable estar de desvariejament.
Suara un parell
d'articles editorials, ens han mostrat de tota la desviació d'aquells
«senyors». Un d’ells mostrant-nos al senyor Salvans com el diputat modèlic per
«tot Terrassa», ens ha recordat aquell estil (traduit i augmentat) de la difunta
«Comarca del Vallés», en els seus extasiaments d'abrandat salisme. L'altre titllant-nos
d'«enemic comú» a nosaltres, era un veritable «cas de ràbia» d'aquella ràbia
que el mateix articulista ha escrit que sentia per nosaltres. Dues lamentables
mostres del nivell on han baixat els nostres enemics aliats. Han sortit uns
bons assimiladors de la política caciquil.
Però serà
inútil que intentin despistar el poble amb mostres del seu antic «liberalisme»
i «catalanisme»; sels ha vist massa la de sota. Ja poden anar cantant la cançô
de què l’Esquerra és l'enemic comú. Tot-hom ja sap, recorda prou bé la lliçô
que en les hores de sinceritat política varen ensenyar-li; de què l’«enemic
comú» del poble és el caciquisme. I avui aquest «enemic comú» són els «senyors»
de la «Defensa», defensa dels vostres interessos de privilegiats i de cacics.
Heu obert les
portes de bat a bat, i heu permès conviure amb totes les escorrialles de la
monarquia, de l'anticatalanisme, dels esclavitzadors, dels «mestres» en totes
les trampes i males armes electorals i amb tot el matonisme de requetè; i heu
dit que això era una gran mostra de liberalisme i de terrassenquisme. I a
nosaltres que hem seguit una trajectòria dreturera i una actuació digna que ha
escombrat les innobIeses i les traïcions, ens en dit sectaris i partidistes.
El Salisme era
la «gran politica» del «terrassenquisme». Reoordeu ho i penseu que: Els
prostíbuls són els llocs oberts de bat a bat, des d'on et criden al passar-hi
per davant. Les cases honestes i dignes, viuen la seva vida austera i de treball
no admeten l’ajupiment al poder del «qui tingui més pessetes».
No hay comentarios:
Publicar un comentario