domingo, 9 de julio de 2017

L'Acció, edició dimars 28 de novembre de 1.933, pàg. 2

Els cacics de Terrassa.

S'apropen unes noves eleccions, les de regidors del vinent dia 17. A la nostra ciutat, aquesta lluita electoral revistirà una gran importància; serà la batalla del caciquisme que pugna per a retornar als llocs de dìrecció municipal contra els nostres homes que mantenen I'esperit liberal i justicier del règim vingut de I'es-clat popular del 12 d'abril del 1931.

Les eleccións del passat dia 19, ja han estat l'inicì, podriem dir-ne l'en-trenament de ço que volen els nostres enemics mostrar-ho en aquestes dues setmanes i mitja que manquen per la data de la propera Iluita electoral.

La Terrassa envilida i en loada per la política caciquil i eixorca del salisme, pugna per retornar en la forma més vergonyosa i cínica. Aquella política del senyor fabricant i el senyor propietari; aquell manar de les influències i els favors; aquells «bons senyors» que tapaven les més baixes maniobres i que eren l'opi a uns «treballs» de prostitució de la política.

Aquella imposició de «la voluntat suprema de l'amo». Tota aquesta pila de desballestaments, de microbis mortals per a l'expansió Iliure de la ciutadania—que crèiem enterrats amb la proclamació de la República—van treient el cap de mica en mica i amenacen en retornar a èsser els amos i senyors.

El salisme, aquell «enemic comú» tan combatut en altres temps, torna a èsser la «disfressa» política que s'emporta al seu darrera tota la colla de «bons» senyors Esteves, aquells del bon menjar i del bon pair, aquells de la religió, la propietat i la familia.

Quan, després del 14 d’abril del 1931, d'aquell dia de sinceritat pels bons republicans, i de cinisme pels de la «ben alta ben dreta i ben sola», ens crèiem—i les apariències ho feien creure—que la caterva d'En Sala ja no tornaria a remenar mai més les cireres. Qui no s"ho hauria pensat després de la repulsa que els donava el poble. Després del seu apartament del Consistori republicà. Després de l’enlairament del civisme i de Ies expansions lïberals de tothom que s’estimés en quelcom la seva dignitat ciutadana. L'«enemic comú», després de set anys de borratxera dictatorial, havia passat a millor vida.

L’any 1923, junts els catalanistes de la Quadra i els republicans de la Casa del Poble, havien, aconseguit en una notable votació popular, l’ensorrament del cacicat salista, que ja feia alguns anys que només vivia que de coaccions, de rodes, de tupinades i de tot el femer de les baixes armes electorals. A cal «El Dia», en sabien un munt de drapets per a posar al sol. El seu director hi tenia la mà trencada en desenmascarar a les hosts caciquistes. Nosaltres crèiem, de bona fe, que s'anava contra l'«enemic comú», contra els «cacics». Però els fets ens han mostrat que anàvem errats de mig a mig.

Avui, quan tothom semblava que anés per bon camí, quan els cacics dormien el darrer son; vénen els ex-catalanistes de la Quadra, avui senyors de la Lliga Catalana, i dien —«Aquests miseriosos de la Casa del Poble, s'han oblidat dels nostres grans talents, i han comès el gran disbarat d'escampar el catalanisme —ahir sols assolible a uns quants privilegiats a tota la massa del poble. Aquell peó de la fábrica també Ilegeix en català. S'han encomanat els programes d'En Macià. Són uns sectaris. Van contra Catalunya» I han rumiat la forma de poder-nos desbancar i han vist que amb Ies mateixes armes de la noblesa i de la sinceritat de que ens hem valgut nosaltres, ells no hi tindrien res a fer, i han dit: «Costì el que costi» i sabent que «guanyarà qui tingui més diners», anirem a la Iluíta «que será dura».

Han posat en joc tota la desacreditada terminologia que emprava el salisme, tan combatut per ells mateixos i finalment no han tingut cap inconvenient en unir-se .en ridícula «Defensa», amb tota l'escòria de cacics de la cleda de Don «Alfonsu» Sala i Argemí.

I ara «El Dia» s’atipa de motejar-nos i de volguer retreure'ns, justament a nosaltres, el títol de l'«enemic comú». Sinó fos una cosa que fa fàstic pel seu cinisme i posa als que tenim memoria i estimem la nostra sensibilitat política, en estat de predisposició a la brega, en posaríem a riure de la millor manera i compadir-los en el seu lamentable estar de desvariejament.

Suara un parell d'articles editorials, ens han mostrat de tota la desviació d'aquells «senyors». Un d’ells mostrant-nos al senyor Salvans com el diputat modèlic per «tot Terrassa», ens ha recordat aquell estil (traduit i augmentat) de la difunta «Comarca del Vallés», en els seus extasiaments d'abrandat salisme. L'altre titllant-nos d'«enemic comú» a nosaltres, era un veritable «cas de ràbia» d'aquella ràbia que el mateix articulista ha escrit que sentia per nosaltres. Dues lamentables mostres del nivell on han baixat els nostres enemics aliats. Han sortit uns bons assimiladors de la política caciquil.

Però serà inútil que intentin despistar el poble amb mostres del seu antic «liberalisme» i «catalanisme»; sels ha vist massa la de sota. Ja poden anar cantant la cançô de què l’Esquerra és l'enemic comú. Tot-hom ja sap, recorda prou bé la lliçô que en les hores de sinceritat política varen ensenyar-li; de què l’«enemic comú» del poble és el caciquisme. I avui aquest «enemic comú» són els «senyors» de la «Defensa», defensa dels vostres interessos de privilegiats i de cacics.

Heu obert les portes de bat a bat, i heu permès conviure amb totes les escorrialles de la monarquia, de l'anticatalanisme, dels esclavitzadors, dels «mestres» en totes les trampes i males armes electorals i amb tot el matonisme de requetè; i heu dit que això era una gran mostra de liberalisme i de terrassenquisme. I a nosaltres que hem seguit una trajectòria dreturera i una actuació digna que ha escombrat les innobIeses i les traïcions, ens en dit sectaris i partidistes.


El Salisme era la «gran politica» del «terrassenquisme». Reoordeu ho i penseu que: Els prostíbuls són els llocs oberts de bat a bat, des d'on et criden al passar-hi per davant. Les cases honestes i dignes, viuen la seva vida austera i de treball no admeten l’ajupiment al poder del «qui tingui més pessetes».

No hay comentarios: