miércoles, 17 de febrero de 2016

El Dia, dijous 4 de setembre de 1930, pàg 2


Breu ressenya de l’art a Terrassa

per J. Baldrich

II (continuació)

Una altra de les obres que orgullosament guarda la nostra ciutat és el bellíssim Crist Jascent de la cripta de l’Esglèsia Parroquial del Sant Esperit. Bon nombre de terrassencs hauran contemplat amb fruició més d’una vegada aquell grup d’escultures d’alabastre, que va ésser executat, en el transcurs dels anys 1.539 al 1.544, per l’escultor català Martí Díaz, el qual, fill de pares aragonesos i educat en les normes que el Renaixement italià dictava llavors al món artístic, produí una obra formidable, impressionant. Té la bellesa aguda i forta de les escultures de Donatel·lo i de Miquel Angel, especialment Miquel Angel jove. Té la dura bellesa de les obres del període culminant del Renaixement, les quals encara posseïen aquell granet d’arcaïsme que privava el pas als barroquismes propers. La figura jascent del Crist i les dues de Sant Joan i la Verge inpressionen fortament el visitant atent, per la mestrívola tècnica, per l’acuradíssim estudi anatòmic i sobretot per l’emoció que traspuen. Les altres figuers que envolten el Crist, tot i ésser belles, traeixen manifestament un treball menys acurat; són obra, a ben segur, dels ajudants del artista.

Tampoc cal oblidar, dintre mateix de l’Església parroquial, el gran retaule de l’altar major que, tot ell esculturat en fusta, fou obrat a darreries del segle XVI i començaments del XVII, pel mestre escultor de Barcelona Joan Monpeó i els seus fills.

Amida uns vint metres d’alt per catorze d’ample, i és una remarcable obra d’estil barroc, però podem dir que és un barroc, digne i bastant contingut, del millor barroc que existeix a la Península. L’abundància d’elements ornamentals i la desbridada fantasia que desgracien sovint les obres d’estil barroc, (pensem ara amb el famós «Transparente» de la catedral de Toledo), mai en el retaule de la nostra parroquial descendeixen a un xurrigueresc de mal gust.

Una colla d’obres d’un ordre menys brillant acaben d’arrodonir el marc artístic dintre el qual es mouen els terrassencs d’avui. Tals són. les esgalanades parets del castell-cartoixa de vallparadís, el vetust pont de Sant Pere, la torre del Palau, les creus gòtiques del portal de Sant Pere i de la Creu Gran, els finestrals de la casa anomenada  «La Torra», i d’algunes cases rònegues de la Plaça Major i carrer de Baix Plaça les arcades gòtiques i romàniques que hi han en el senyorial jardí de la casa Joaquim Freixa, del carrer del Nord; els curiosos plafons de rajoles de València de l’Hospital; l’altar del Roser de la Parroquial del Sant Esperit; la daurada elegia que avui és la casa Vinyals; aquesta inefable verge gòtica que es conserva a Sant Pere, etc. etc.

(Seguirà)