Breu ressenya de l’art a Terrassa
per J. Baldrich
II (continuació)
Una
altra de les obres que orgullosament guarda la nostra ciutat és el bellíssim
Crist Jascent de la cripta de l’Esglèsia Parroquial del Sant Esperit. Bon
nombre de terrassencs hauran contemplat amb fruició més d’una vegada aquell
grup d’escultures d’alabastre, que va ésser executat, en el transcurs dels anys
1.539 al 1.544, per l’escultor català Martí Díaz, el qual, fill de pares
aragonesos i educat en les normes que el Renaixement italià dictava llavors al
món artístic, produí una obra formidable, impressionant. Té la bellesa aguda i
forta de les escultures de Donatel·lo i de Miquel Angel, especialment Miquel
Angel jove. Té la dura bellesa de les obres del període culminant del
Renaixement, les quals encara posseïen aquell granet d’arcaïsme que privava el
pas als barroquismes propers. La figura jascent del Crist i les dues de Sant
Joan i la Verge inpressionen fortament el visitant atent, per la mestrívola
tècnica, per l’acuradíssim estudi anatòmic i sobretot per l’emoció que
traspuen. Les altres figuers que envolten el Crist, tot i ésser belles,
traeixen manifestament un treball menys acurat; són obra, a ben segur, dels
ajudants del artista.
Tampoc
cal oblidar, dintre mateix de l’Església parroquial, el gran retaule de l’altar
major que, tot ell esculturat en fusta, fou obrat a darreries del segle XVI i
començaments del XVII, pel mestre escultor de Barcelona Joan Monpeó i els seus
fills.
Amida
uns vint metres d’alt per catorze d’ample, i és una remarcable obra d’estil
barroc, però podem dir que és un barroc, digne i bastant contingut, del millor
barroc que existeix a la Península. L’abundància d’elements ornamentals i la
desbridada fantasia que desgracien sovint les obres d’estil barroc, (pensem ara
amb el famós «Transparente»
de la catedral de Toledo), mai en el retaule de la nostra parroquial
descendeixen a un xurrigueresc de mal gust.
Una
colla d’obres d’un ordre menys brillant acaben d’arrodonir el marc artístic
dintre el qual es mouen els terrassencs d’avui. Tals són. les esgalanades
parets del castell-cartoixa de vallparadís, el vetust pont de Sant Pere, la
torre del Palau, les creus gòtiques del portal de Sant Pere i de la Creu Gran,
els finestrals de la casa anomenada «La
Torra», i d’algunes cases rònegues de la Plaça Major i carrer de Baix Plaça les
arcades gòtiques i romàniques que hi han en el senyorial jardí de la casa
Joaquim Freixa, del carrer del Nord; els curiosos plafons de rajoles de
València de l’Hospital; l’altar del Roser de la Parroquial del Sant Esperit; la
daurada elegia que avui és la casa Vinyals; aquesta inefable verge gòtica que
es conserva a Sant Pere, etc. etc.
(Seguirà)
No hay comentarios:
Publicar un comentario