Breu ressenya de l’art a
Terrassa
per J. Baldrich
III
(continuació)
Si
a començos del segle passat hi hagués hagut algunes bones ànimes de terrassencs
que els hagués acudit recopilar, d’una manera o altra, totes les dades del pas
de la nostra ciutat pel damunt del segle XVIII; si els estudis històrics,
llavors, sobretot en una petita ciutat, no haguessim estat una cosa baldera o
inexistent, avui i ben segur podriem valorar alguns noms de patricis
conreadors, cooperadors o simplement amadors de les belles arts. Ara, però, no
tenim més remei que silenciar els noms inconeguts que varen contribuir al remarcable
patrimoni artístic de la ciutat.
Ja
en el segle XIX el primer nom que trobem, i que cal escriure amb lletres
grosses, és el del pintor Francesc Torres i Armengol. Es tracta d’una
personalitat de relleu, d’aquelles que fan quedar bé una ciutat. Nasqué el 26
de febrer de 1.832 i començà la seva carrera fent d’escultor, però traslladat
jove a París s’afeccionà a la pìntura en el conreu de la qual havia d’excel·lir.
A París l’artista es formarà dels novells aires que movien les arts figuratives
d’aleshores, aquells aires que debatien neguitosos els pintors Delacroix,
Courbet i Corot, entre d’altres, i que llevoraven per a uns anys després el
bell estat de l’Impressionisme. Rertornà
Torres a la Península i ambientat a Madrid, on fou professor de l’Escola
Superior de Pintura, pastà les idees que havia portat de frança, especialment
la fuga de Delacroix i la gravetat de Courbet amb el més o menys romàntic
academisme que en aquella hora post goiesca es conreava per ací, a l’entorn
dels apoteosis de Fortuny i de les obres de Madrazo, Simó Gómez, Benet
Mercader, etc. L’art de Torres és amable i aristocràtic i posseeix un
encís particularíssim. Hi trobem
nosaltres el reflex d’aquella època terrassenca de fabricants senyors i de
senyors fabricants. Trasllú una distinció una mica rància, a posta per
gronxar-se als sons d’un clavicordi entre els boixos retallats d’un jardí,
distinció que no privà, però, a aquells senyors de deixar tota una fàbrica per
a prendre les armes en el primer dels sovintejats motins d’aquell temps.
Si
l’influència de Fortuny és manifesta en els bocets de les escenes motològiques
i històriques del pintor, en els retrats s’aferma la seva forta personalitat.
Penetra endins la semblança física i percaça subtilment la psicologia del
retratat a través la pell rosada i perfumada; les robes, les randes i els
altres elements dels seus quadros, són pintats amb un acabat domini de la
tècnica.
Torres
fou també professor de l’Escola de Belles Arts de Càdisi guanyà medalles en
diverses exposicions. Terrassa guarda una de les seves millors obres
escultòriques: el patètic Sant Crist de la Capella del Cementirii conserva
zelosament una colla de les seves pintures magistrals, on abunden els retrats.
Morí
l’any 1.878.
(Seguirà)
No hay comentarios:
Publicar un comentario