Ja fa tres setmanes que s'han celebrat
les eleccions amb un triomf esclatant del Front d'Esquerres i no s'ha
esdevingut cap malvestat. Aquella sang que segons les dretes havia de córrer
pels carrers d'Espanya l'endemà de la victòria esquerrista encara circula
tranquil·lament —i per molts anys— per les, venes dels estraperlistes i llurs
còmplices.
Quantes ridiculeses, quantes
monstruositats, quantes asenades s'arribaren a dir i a escriure en els diaris i
en els mítings de la gent del seny, de l'ordre i de la capacitat.
Nosaltres teníem fe absoluta en
el triomf de les esquerres i en ei sentit de responsabilitat del nostre poble.
El triomf ha estat total; l'ordre
complet. Ni una atzagaiada, ni un aldarull, res. La gent del desordre —com ens
deien— havem donat una lliçó magnífica de civisme —com la donàrem el 14
d'abril— als tradicionals defensors de l'ordre armat. Deien que ho cremaríem
tot i no s'ha cremat res. Fins les esglésies s'han hagut de cremar ells
mateixos. Recordeu sinó l'església de Sants on el capellà i quatre del requetè
reberen a trets els bombers que anaven a apagar el foc que aquells hi havien
calat.
Durant aquestes tres setmanes
s'han celebrat manifestacions arreu d'Espanya; en l'única on hi hagué incidents
lamentables els provocà la força armada. Diumenge passat, a Barcelona i a
Madrid, centenars de milers de persones es manifestaren dins el més perfecte
ordre sense que es veiés ni un sol uniforme.
Planyem les dretes decadents
perquè se'ls va reduint la llista d'arguments per a combatre'ns. Ja no podran
usar més — sense que se'ls rifin a la cara— els rebregats tòpics del desordre,
dels incendis, del pillatge, dels assassinats. Planyem especialment la Lliga
perquè se li ha suïcidat definitivament l'anarquista de Terrassa. Havent-li
fallat temps ha el catalanisme, què li quedarà per a les futures campanyes?
El Front popular no nasqué per a
destruir; va néixer per a construir allò que quedà pendent de les Constituents
i per a reconstruir tot el que destruí el bienni negre. Prou ho sabien ells; prou
ho saben. Es per això que, després del fracàs de la truculència, ara demanen
una política de concòrdia.
Sigui ben vinguda la política de
convivència. Però no es creguessin pas els reaccionaris que concòrdia i
convivència vulgui dir taujaneria. No creguessin pas que vol dir tornar a deixar-los
apoderar-se jesuíticament del règim, que odien, per a destruir-lo.
No farem allò que deien que
faríem i que ells haurien fet si hagessin triomfat. No venjarem els atropells,
les persecucions, els robatoris al tresor públic; perquè no som venjatius;
perquè l'odi, que és el distintiu seu, és antitètic de la nostra generositat.
Però tenim fam i set de justícia després de dos anys d'imperi de
l'arbitrarietat.
No tornarem a caure en la
candidesa floralesca del 14 d'abril. S'ha acabat la broma, senyors
reaccionaris. Aquelles febleses de l'any 31 han costat massa sang i massa
llàgrimes. Respecte per a tothom que es situï sincerament dins el marc del
Règim i de la llei. Justícia implacable per a aquells que han delinquit contra
els interessos del poble í per a aquells altres que es pensin saltar alegrament
per damunt de la nova legalitat.
La nostra contextura normal ens
priva d'assaborir el plaer diví de la venjança, perquè en la lluita s'aprèn a
superar el dolor; perquè els nostres enemics són tan mesquins i desgraciats que
ens inspiren més llàstima que odi.
Ah!, però el renunciament a la
venjança no significa oblit. Perquè després de les vicissituds per les quals ha
passat el règim durant els dos darrers anys, seríem traïdors al poble si no
aprofitéssim les lliçons amargues de la experiència.
J. Sendra i Siscart
No hay comentarios:
Publicar un comentario