El retaule del Conestable dins del conjunt de l'obra d'Huguet.
L'obra documentada d'Huguet que coneixem s'estén dins d'un
període cronològic que va del 1455, en què pinta el retaule de Ripoll, al 1489
en què és datada la taula del Gremi dels Freners de la catedral de Barcelona.
En conseqüència, si les restes d'un retaule d'estil huguetià, procedent de
Ripoll, que hi ha al Museu de Vic, són, com proposa Rowland (19) i com és molt
possible que siguin, resta del retaule a què es refereix el document ripollès
de la data esmentada (20) tenim, ami) aquestes dues pintures, els «capicua»
coneguts fins ara de l'obra del mestre.
En conseqüència; és entre aquestes dues produccions que cal
situar les obres d'Huguet restants, les unes per raó de llur data (que els
documents donen) i les altres per raó de llur estil, que permet agrupar-les més
a prop o més lluny de les que tenen data coneguda.
Entre les primeres hi ha el retaule del Conestable, que ara
tractarem d'ordenar estilísticament i cronològica dins del conjunt a base d'un
gràfic (fig. 34) que hem formulat després de molts assaigs i tanteigs i, que,
ensems, oferim ací com una solució provisional al problema de la cronologia de
les obres indocumentades d'Huguet. Matèria opinable, la de l'agrupació de les
obres segons l'estil, hem aprofundit l'estudi de la tècnica fins on ens ha
estat possible, perquè en ella hi ha més elements objectius. Així i tot
considerem la nostra proposició modificable en detall, per bé que del conjunt
en surt una conclusió que no creiem que es modifiqui, i és la que el retaule
del Conestable és la darrera pintura del període primitiu d'Huguet i, alhora,
aquella en la qual s'inicien els caràcters del període següent que anomenem de
plenitud.
No comentarem les raons que ens han induït a l'establiment
del gràfic de la figura 34. Únicament direm que, a part de l'ordenació
cronològica de l'obra huguetiana coneguda, en la corba d'aquest gràfic es vol
expressar un període ascendent que va del retaule de Ripoll (1455) al del
Conestable (1464-65), un de plenitud que va del Conestable a la taula de Sant
Agustí del Gremi dels Blanquers (1486) i un de decadència que va des d'aquesta
data a la ignorada de la fi de la vida de l'artista, passant per la darrera
obra que coneixem d'ell fins ara: la taula de l'altar del Gremi dels Freners de
la catedral de Barcelona (1489).
El retaule del Conestable, dones, clou la primera dècada de
l'activitat artística coneguda d'Huguet i amb ella el seu primer període, i en
conseqüència, poden apreciar-se en aquesta obra, i en efecte s'hi aprecien,
moltes de les característiques de les obres del primer temps, entre les quals
compten els retaules de Terrassa, el del Gremi dels Revenedors i el de Sarrià.
Dibuix temorenc, però vívid, pinzellada solta, gairebé divisionista i
escarrassadament dirigida a aconseguir un modelat a plomades, més propi d'un
dibuixant que d'un pintor. Hi ha, però, al costat d'aquests defectes una
llibertat de composició plena de gràcia, un ritme en l'arabesc de les formes
molt més viu que en les obres suara esmentades, un expressionisme que si no és
sempre tan profund com el de les dues figures centrals del retaule de Terrassa,
és almenys més extens i afectant no sols als personatges principals, sinó a
aquests i als secundaris, i finalment, una major seguretat de tècnica pictòrica
amb l'ús dels empastats, no sempre reeixits, però suficients a fer perdre a la
pintura aquella vaga aparença de dibuix il·luminat que tenen algunes de les
composicions anteriors i entre elles especialment les taules de Sarrià. I és
per aquestes condicions també que el retaule del Conestable pot posar-se com a
inicial del període de plenitud de l'obra huguetiana.
A més, aquesta pintura sembla ésser obra de més envergadura
artística que no les anteriors. Rebuda la comanda del nou rei d’Aragó, el
Conestable Pere de Portugal, tot arribat a Barcelona per a cenyir la corona que
el poble volia treure de la testa del rei Joan II, Jaume Huguet, el modest
pintor barceloní, s'esforçaria a correspondre al prestigi d'amador i
d’intel·ligent en coses d'art, que el novell monarca portava (21) . Per al nou
monarca en canvi, Jaume Huguet, l'autor d'aquelles dues figures pensatives del
retaule de Terrassa (que són sens dubte, les més humanes de totes les imatges
que havia produït la pintura catalana fins al seu temps) seria el preferit,
l'únic artista català del moment en l'art del qual l'humanisme renaixentista
del rei podia trobar una possibilitat per mesquina que fos, de correspondència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario