La Humanitat : Any 6, núm 1616 (30 abril 1937) pàg. 4.

Això no pot anar !

«Acció», de Terrassa., publica un article que reproduïm pel seu interès:

«Només cal que doneu una repassada. a la nostra premsa perquè us caigui l'ànima als peus. Altra vegada llegiu que desapareixen ciutadans dels seus domicilis i de la manera més misteriosa. Altra vegada els voltants de la capital de Catalunya es tornen a emplenar de cadàvers. La cosa empitjora cada dia més. Ja no son els feixistes els qui cauen ara sota les bales traïdores i clandestines; son gent, quan no inofensiva políticament i que cap mai no fan a la revolució, militants obrers al servei de la causa antifeixista

Aquests assassins covards, que s'emparen en la. nit i de la clandestinitat de les foranies despoblades, no poden tenir cap raó en matar ningú, ni jutjar ningú. Altra vegada es serveixen de la revolució i de la poca energia. dels qui ens regeixen per a portar a cap les seves venjances personals o les baixeses de partit.

 Aquesta setmana ha. estat una setmana negra per la capital de Catalunya. Quantes desaparicions? Hom ja no ho sap, perquè la censura per una part i les diligències que la nostra policia fa per altra banda, fan prudent callar-h. Nosaltres sabem, però, que entre els desapareguts hi ha gent que mai no s’ha significat políticament, sinó en un sentit d’ampla catalanitat, com per exemple en Ventayols, el galant jove de la companyia teatral Vila-Daví.

Fa uns dies que ningú no sap res d'ell. La. desconfiança s'apodera del poble, i el poble exigeix justícia.

Un altre fet «d’incontrolats» controlats: A la frontera es detenen tres dirigents d’un organisme sindical amb un gran carregament de lingots d’or, joies i bitllets del Banc d’Espanya i del Banc Francès. Pel que s’ha pogut veure després, no és la primera vegada que aquests lladres nacionals s’emporten la riquesa que tanta manca ens fa.

Entretant el poble es sacrifica, es dessagna moralment i materialment s’ho treu de la boca per ajudar la revolució i la guerra, i ja ho veieu: quatre desaprensius, mofant-se de l’abnegació d'aquest poble, fan el paquet i fugen...

Per què es silencia aquest fet? ¿Per què no s'aclareix del tot, la personalitat d'aquests lladres i quina és la sindical a la qual pertanyen? El poble ho vol saber; té un dret a saber-ho. Àdhuc la mateixa sindical ho hauria de fer públic per pròpia dignitat.

Aquest silenci, llavors, esdevé acusatiu, i cal que en aquests moments no ens perdem la confiança els uns i els altres. Que surti tot a la. llum: és només així, amb les nostres actuacions clares sense secrets ni taques fosques, que el poble, veritable poble, pot tenir confiança en els qui es diuen els portadors de la llibertat.