El problema deis refugiats
Amb aquella generositat de cor que es la característica de
Catalunya, hem obert de bat a bat les portes per a allotjar les allaus humanes
que han hagut d'abandonar les terres i els poblats d'altres regions davant del
perill feixista o dels estralls de la guerra. El Comitè d'Ajut, amb la base
econòmica del Govern de la Generalitat i la cooperació entusiàstica dels
Municipis catalans ha permès d'endegar aquest èxode que fa mesos que dura, i ha
sabut fer suportable la dissort a aquesta munió immigratòria. L'obra realitzada
per a l'acondicionament i manteniment de tota aquesta gentada dissortada ha
estat magnífica en aquesta primera actuació. Com sigui, però que hem de comptar
que la guerra pot esser llarga i de consegüent que l'acolliment dels refugiats
pot durar temps, no podem deixar-los pas en aquest pla hospitalari, que a la
llarga els cansaria, sobretot als qui poden treballar.
S’ha d'anar a una organització nova, definitiva, que permeti
de situar els germans vinguts d'altres regions hispàniques en agrupaments
homogenis a indrets els mes similars possibles als de les terres que hagueren
d'abandonar i amb possibilitats de treballar i de viure llur vida peculiar,
sense els encongiments que els ha de produir llur situació actual d'hostes per
força.
Cal començar per a establir una estadística meticulosa de
tots els nou vinguts tant si han arribat com refugiats com si han vingut per
llur compte. Tota persona que no fos veïna d'un municipi abans del 19 de juliol
ha d'ésser inclosa en un padró de transeünts. I això no solament als efectes de
l'organització dels refugiats, sinó àdhuc per la conveniència del proveïment de
la població total. De tal manera hom desconeix la xifra d'aquesta superposició
demogràfica que en un cartell de la Conselleria de Proveïments, plantat no fa
gaire amb gran profusió pels carrers de Barcelona, deia que “amb l’afluència de
dones i criatures fugides de les regions devastades pel feixisme, Catalunya ha
duplicat quasi la seva població”, la qual afirmació equival a dir que s’han acollit
a casa nostra prop de tres milions de persones. Evidentment la quantitat es
enormement inexacta, puix que d'ésser certa hl hauria un sobrevingut per cada
habitant de Catalunya. No fa gaires dies que per ràdio es donava com a nombre
de refugiats pròpiament dita la xifra de 475.000, la qual podria ben resultar
no massa lluny de la realitat. Amb tot, el Comitè de Refugiats té registrades
dins la seva organització unes 276.000 persones. La divergència d'aquestes tres
dades justifica la necessitat imperiosa d'establir una estadística precisa.
Sens dubte que ara el recompte serà una tasca pacient, i haurà d'ésser
intervinguda per personal competent; en canvi hauria estat cosa fàcil si
s’hagués portat a terme a cada entrada de Catalunya. des d'on s'haurien pogut distribuir
els immigrants vers les destinacions més apropiades. No obstant, si s’establís
un pla de redistribució dels qui ja es troben caldria, controlar degudament la
gent arribada, i tantost es realitzés la redistribució dels qui ja es troben a
Catalunya, se'n podria fer el cens corresponent.
Per al pla que es faci s'ha de partir del principi que no
podem congestionar més les grans concentracions uns anys, les ciutats, ni les
zones que tenen una forta densitat de població on hi ha els nuclis industrials,
puix que es tracta de contrades demogràfiques que per ésser grans consumidores
de queviures es troben actualment amb dificultats per al proveïment. A més, a
elles, per regla general, els refugiats sense aptituds manufactureres no poden
ésser-hi útils.
Ultra això, l'agombolament de gent en les aglomeracions
urbanes; per raons d'higiene, i més ara que ve la calor, s'hauria d'impedir a
tota costa. Cal tenir present que només dintre l'anomenat "vuit
ferroviari" que comprèn el territori servit pels ferrocarrils que surten
de Barcelona i s'uneixen a l'Entroncament i Sant Vicenç de Calders, amb
l'additament del Vallès Occidental servit per les línies de Sabadell i Terrassa
— territori que representa tan: sols una catorzena part de Catalunya — hi
havia, abans del 19 de juliol, més de la menat de la població catalana:
1,607.000 habitants dels 2.955.000 que Catalunya tenia aleshores.
En canvi hi ha zones rurals en les guals la manca de braços
fa que hi hagi terres improductives o mal aprofitades; hi ha comarques incomunicades
per manca de gent que construeixi les carreteres projectades, tenim obres de
regatge que no es comencen o no s'acaben per manca de ma d'obra, hi ha
projectes, sense realització, de treballs de repoblació forestal, d'endegament
i correcció de torrents, etc.
Els refugiats de procedència rural, sense obligació militar,
puix que aquests han d'estar als fronts de guerra, podrien trobar en aquestes
obres una ocupació i un jornal que els faria la situació més suportable perquè
llur subsistència i la de llur família provindrien del esforç propi.
Convindria, però, situar aquestes famílies de treballadors en poblets
construïts exprofessos als llocs més avinents, per a les obres a realitzar. Els
nostres arquitectes haurien d'estudiar sistemes de construcció ràpida econòmics
i higiènics per a l'allotjament. Aquestes "vilanoves", segons els
materials que donés la entrada, podrien ésser bastides amb pedra, fusta o
tapia. Haurien de tenir una mena d'organització municipal i ésser dotades de
tots els serveis col·lectius indispensables: economat, dispensari, escoles,
cinema. etc. Una direcció tècnica i social adequada podria proporcionar als
homes al mateix temps que el goig d'esser útils al país acollidor, procediments
de treball i de producció, els quals, un cop retornada la gent a llurs terres,
els servirien per avalar-les i per treure'n majors rendiments, en fi, per
fer-se la vida mes agradable. Per la nostra part, amb aquesta acció
alliçonadora hauríem contribuït al millorament de moltes regions d'Espanya.
Pau VILA
No hay comentarios:
Publicar un comentario